BIOGRAFIA
       
 

Joan Federico

Va néixer el 2 de novembre del 1924 en el si d’una família de classe treballadora. A l’entrar a l’adolescència va rebre la influència del seu mestre, procedent de la Institución Libre de Enseñanza, de qui va aprendre a estimar la bona lectura i un esperit altruista i utòpic.

Després de viure l’experiència traumàtica de la Guerra Civil, va perdre la beca que li permetia estudiar el batxillerat, i amb ella la possibilitat de complir la seva il·lusió de ser metge o mestre rural. A més, en aquelles dates el seu pare es va posar malalt i va morir. Allò va provocar una reflexió: si era veritat que hi havia Déu, per què permetia tanta injustícia?

Al deixar els estudis, comença a treballar per a ajudar a la minsa economia familiar. Va ser així com va començar a aprendre l’ofici de fotogravador, on el Senyor el va venir a buscar. Enmig d’una veritable angoixa espiritual –buscava desesperadament al “Déu no conegut” que no va poder trobar ni en el Catolicisme, ni en el Teosofisme- va conèixer un company de feina que era diferent de tots els altres. Se’l veia feliç, encara que tenia tan poques raons com el mateix Joan per a estar-ho. Va descobrir que aquest company era cristià evangèlic.

A casa hi havia una Bíblia, que el seu pare havia comprat per cinc pessetes a un colportor. El seu company li ensenyà que “ningú com l’autor d’un llibre podia explicar el que havia escrit”. Va ser així com, seguint el consell del seu company, va començar a llegir el Nou Testament.

Pels volts de març de 1940 va tenir la primera trobada amb altres creients que es reunien per les cases de manera clandestina. La sensació va ser la d’entrar en un món desconegut: moltes de les persones que anava coneixent li semblaven tan feliços com el seu company i ell volia ser feliç, també.

El camí no va ser fàcil, però després d’uns veritables dies d’angoixa, la lectura del capítol 11 de l’Evangeli de Mateu va ser decisiu. Si al món hi havia algú que estava cansat i afeixugat, aquest era ell. Era el 28 de març de 1940.

De seguida va començar la seva preparació, primer a l’Escola Dominical i al grup de joves. Visitar altres esglésies que també vivien en clandestinitat va ser molt enriquidor. Diverses persones van influenciar la seva formació bíblica: Mariano San León, Ernesto Trenchard, Edmundo Woodford...

Acabat el servei militar, i ja casat, va entrar a formar part del Consell d’Ancians de l’Assemblea de Germans de l’Av. Mistral de Barcelona.

Tenia una bona feina que li permetia restar unes hores de son i ajudar un bon germà –Miguel Valbuena- que atenia les cartes en resposta als programes radials de La Voz Evangélica. Finalment van fer el pas de dedicar-se al ministeri a temps complet. El culte de dedicació tingué lloc el 25 de gener del 1958.

Les oficines de la ràdio eren a Saragossa, on es va traslladar la família, col·laborant, a més, amb l’església ja establerta en la ciutat. Aquella etapa fou dura i estimulant. El recordat José Cardona i la Comisión de Defensa foren testimonis d’excepció de tot el que passava: sol·licitud de dispensa de l’ensenyament i examen de l’assignatura de religió pels fills, tramitació d’expedients per a matrimonis civils, censura a tota mena de correspondència... i el tancament durant dos anys de la capella al carrer Alemania. Al tornar a Barcelona van deixar enrere bona part del millor de la seva vida.

Ha col·laborat en l’obra de colònies infantils i juvenils: campaments a Àguilar i l’Albà (Santes Creus). També va participar en l’establiment de l’Alianza Evangélica Española.

Punt i apart per a la seva esposa, l’Assumpció. Sense ella, la seva paciència, el seu art en l’exercici de l’hospitalitat, etc, no hauria estat possible ni la meitat de tants anys de servei. És just recordar-ho ara quan la seva salut resta malmesa en bona part com a resultat d’una vida sacrificada al servei dels altres.

 
       
 
Sortir