BIOGRAFIA
       
 

Maria Angurell

Vaig néixer en una llar cristiana. Els meus avis eren evangèlics i, per tant, pertanyo a la tercera generació evangèlica de la meva família. Avui puc dir que ja hem arribat a la cinquena generació. Vaig entregar el meu cor al Senyor quan tenia 10 anys.

Tinc 84 anys i al llarg de totes aquests anys he passat per moments força diferents, però puc afirmar que fins aquí m’ha ajudat el Senyor.

La meva infantesa va ser feliç, amb l’exemple de la meva mare –amb el seu bon caràcter i la seva preciosa veu- i el meu pare –que dedicava tot el temps que podia a jugar amb els meus germans i jo-.

La meva joventut va ser més complicada. La Guerra Civil, els bombardejos, la manca de menjar... En finalitzar la guerra, les esglésies evangèliques es van tancar per ordre del govern i van començar les reunions per les cases. A casa dels meus pares va començar a reunir-se un grup de 20 o 30 persones que, amb el temps, va créixer fins més de 100.

En aquestes reunions col·laborava acompanyant amb el violí el meu germà, Enrique, que tocava el piano. També cantava al petit cor que vam organitzar i vaig començar el meu treball amb els nens. Els ensenyava històries de la Bíblia, pintàvem, apreníem versos per Nadal...

Ja amb les esglésies obertes, vaig continuar el meu treball a l’Església Evangèlica del carrer Terol de Barcelona.

Bona part de la meva tasca s’ha centrat en la música. El fet de tocar el violí, l’acordió, el piano i l’harmònica em va donar possibilitat de visitar esglésies a Barcelona, altres poblacions i, fins i tot, a Alemanya i Suïssa. En moltes ocasions m’acompanyaven el meu espòs, Víctor, i els meus fills, Víctor, Armando i Joan Marc. Fins i tot alguns ens anomenaven “la família Trapp”!!

Al llarg dels anys he format part dels cors de Joventut per Crist, Evangelisme en Acció, el Cor Unit i el Cor de la meva església. He estat una de les fundadores de la Residència Infantil Emmanuel, entitat amb la que, 43 anys més tard, continuo vinculada.

Mereix una menció especial el Víctor, el meu espòs, sense el quan no hauria pogut fer tantes coses com he fet. Era senzill i compromès. Va morir quan jo tenia 51 anys i aquesta experiència va suposar un aprenentatge important per haver de tirar endavant tota sola, amb els meus fills, encara molt joves. A més, en morir la meva mare, em vaig fer càrrec del meu germà petit, Fernando, afectat de paraplegia.

Ara, amb el meu cos cansat, en especial el meu cor, he deixat quasi bé totes les activitats. Però tinc la gran satisfacció de veure com la meva família ha pres el relleu; en especial els meus fills, joves, nets... i confio que els meus 3 besnéts també ho faran algun dia.

La vida és bella. Ha valgut la pena viure-la acompanyada de l’amor de Déu, de la meva família, de la música i de la natura.

 
       
 
Sortir