fent camí plegats...
 
 
|
|
|
|
|

Breu història del Protestantisme a Catalunya

Sota el concepte de protestants o evangèlics es reuneixen les esglésies que defensen i proclamen les doctrines bàsiques de l’anomenada “Reforma Protestant” del segle XVI.
Aquesta reforma considerà que la vida dels cristians es fonamenta sobre quatre principis bàsics:

NOMÉS LA GRÀCIA. El valor d’una persona davant Déu no depèn ni de les seves qualitats, ni dels seus mèrits, sinó de l’amor de Déu.

NOMÉS LA FE EN DÉU. La persona està cridada a confiar en Déu i en el seu perdó.

NOMÉS LA BÍBLIA COM A REFERENT. La Bíblia és la principal referència, única i suficient.

NOMÉS JESUCRIST. Amb la seva mort a la creu, Jesucrist ha realitzat un acte de perdó i salvació per a tot aquell qui hi posa la seva confiança i fidelitat.

Els precedents

A les terres catalanes no mancaren els pre-reformadors.

Cap a l’any 406, un prevere de l’Església, a Barcelona, anomenat Vigilanci, publicà un tractat contra les supersticions, el celibat dels clergues, la veneració dels sants i de les relíquies, i les pregàries per als morts.

Al segle X trobem el nostre Claudi de Torí. L’any 916 publicà un comentari de l’epístola de sant Pau als gàlates on deia: ”La justificació és atorgada per sempre a l’home solament pels mèrits de Jesucrist i no pas per les obres...” (Doctrina de la Reforma).

En els segles XIII i inicis del XIV, el testimoniatge dels valdesos es va estendre fins arribar a diversos indrets de les nostres terres. Al voltant del mes de març del 1198, el rei Pere el Catòlic ordenava sortir del seu regne “a tots els valdesos...”

Jaume I el Conqueridor va dur a terme una forta persecució cremant literatura i els individus tinguts per valdesos.

La Reforma a casa nostra

Al segle XVI tampoc no mancaren els evangèlics o protestants a casa nostra.

La persecució que Felip II féu per a tota la península obligà els missioners a fugir sense fer gens de soroll. Els convertits, en bon nombre, els imitaren.

El 12 de juliol de 1562 els barcelonins contemplaren, a la Plaça del Rei, com vuit heretges luterans foren condemnats.

Les figures evangèliques catalanes més destacades que han arribat fins a nosaltres, són –entre d’altres- Pere Galès i Reyner (1537-1595), professor de filosofia, filòleg, hel·lenista i jurisconsult. Morí a les presons de la Inquisició, a Saragossa. Joan N. Scharles havia cantat missa a l’Escorial. Es convertí per la lectura d’un llibre escrit per Cipriano de Valera. Sojornà a Londres fins els darrers dies de la seva vida. Pere Lluís Verga, processat per luterà l’any 1599. Gaspar Centelles, aristòcrata valencià, processat.

La Reforma a la resta de l’Estat

La primera Reforma a Espanya tocà les classes altes.

El capellà de Carles I, Juan de Valdés, fou un dels primers que acceptaren les doctrines reformades. Bartolomé Carranza, catedràtic a Valladolid, que abans de la seva acceptació del protestantisme protagonitzà una violenta persecució contra els evangèlics anglesos. Podem citar, també, homes de la categoria intel·lectual del doctor Constantino Ponce de la Fuente o dones de l’aristocràcia com Maria Bohorques, Maria Coronel o Maria Virués.

Els frares de la comunitat religiosa del convent de San Isidoro del Campo, a Sevilla, àdhuc el prior, García Arias, acceptaren el protestantisme. Quan la comunitat fou desfeta per la persecució de Felip II, dos frares de la comunitat, Casiodoro de Reina i Cipriano de Valera, fugiren a l’estranger. El primer, fent servir les dades de Pérez de Pineda, traduí la Bíblia al castellà. Es publicà a Basilea el 1559, després de dotze anys de treball. El seu company, Cipriano de Valera, continuà la tasca i publicà el 1602 aquesta versió degudament esmenada. Aquesta ha estat i és la Bíblia de tot el protestantisme de parla castellana arreu fins avui, en les seves oportunes actualitzacions.

A Valladolid, la Reforma fou acceptada per un gran nombre de monges del convent de Santa Clara i de l’ordre cistercenc de San Belén.

Les dades que tenim ens informen de l’existència de nuclis protestants a una dotzena de ciutats, dels quals els més importants eren els de Sevilla i Valladolid.

La repressió inquisitorial fou tan violenta com eficaç i, tret de possibles casos aïllats, no va quedar pràcticament res del testimoniatge reformat del segle XVI.

L’església clandestina

L’any 1804 fou fundada a Londres la Societat Bíblica Britànica i Estrangera. El seu objectiu ha estat sempre ajudar a traduir els textos bíblics i posar-los a l’abast de tothom. L’any 1820 es distribuïren a Barcelona 10.000 exemplars del Nou Testament

de la versió del p. Scío de San Miguel, però sense notes d’estudi i editat per l’esmentada Societat Bíblica.

Començat l’any 1836, la Societat envià Jorge Borrow a la Península (recordem el llibre “Borrow, la Biblia en España” traduït per Manuel Azaña). A Catalunya fou enviat l’irlandès James Graydon, tinent de l’exèrcit britànic. Encarregà la impressió de la tercera edició de Lo Nou Testament i sense notes (1837).

Graydon recomençà les seves activitats l’any 1841 a Barcelona, i obrí un despatx públic a la Rambla de Barcelona, des d’on realitzà la seva tasca. La seva labor degué tenir un gran abast perquè quan els missioners baptistes visitaren l’Empordà, passat mig segle, trobaren que moltes famílies conservaven Lo Nou Testament.

De mica en mica, anaren apareixent alguns personatges protestants els noms dels quals han arribat fins a nosaltres.

Ramon Montsalvatge, nat a Olot el 17 d’octubre de 1815, convertit al protestantisme, començà a predicar als emigrats a Montpeller i a Lió. Es traslladà a Madrid i al poc temps hagué d’exiliar-se cap a Amèrica, on perdem les seves petjades.

Francesc de Paula i Ruet, nasqué el 28 d’octubre de 1826, a Barcelona. Estudià lleis i cant al teatre de l’òpera. Després del pronunciament del general O’Donnell, el 28 de juny de 1854, tornà a la seva ciutat nadiua amb el ferm propòsit de compartir la seva nova fe. L’any 1856 fou arrestat i el sentenciaren a exili perpetu. Aviat es trobà a Gibraltar.

El jove malagueny Manuel Matamoros començà a propagar la doctrina protestant per Màlaga i Granada, i es traslladà a Barcelona on restaven alguns fidels fruit de la tasca de Francesc Ruet. Però el 9 d’octubre de 1860, la policia descobrí alguns llocs de reunions i Matamoros fou reclòs a la presó de Barcelona. Passà tres anys a la presó. El seu procés, instruït per l’audiència de Granada, commogué el jove capellà Joan Baptista Cabrera i un bon dia del mes d’agost se’n va anar a Gibraltar per conviure entre els protestants que ja ho havien fet abans.

Antoni Vallespinosa, fill de Valls on nasqué el 7 d’octubre de 1833, fou un dels continuadors de la tasca de Francesc Ruet.

La Segona Reforma

El 30 de setembre de 1868 triomfaven les tropes de la revolució anomenada “La Gloriosa”. Els protestants exiliats veieren una oportunitat per tornar i predicar l’Evangeli. En saber que hi havia el cap del moviment, el general Prim, a Algeciras, marxaren  a la ciutat i li demanaren audiència. En acomiadar-los, els digué la coneguda frase: “Ya pueden ustedes recorrer España entera con la Biblia debajo del brazo”.

Amb aquesta notícia, les principals famílies protestants arrelades arreu des de la Reforma del segle XVI, finalment pogueren iniciar el seu treball a Catalunya.

Els germans

George Lawrence va començar la seva tasca missionera cinc anys abans de la Revolució de 1868. Era un home de gran iniciativa i féu construir un originalíssim carro pensat per a la venda de la Bíblia. L’any 1870 va llogar un saló a l’ex-vila de Gràcia i començà a organitzar les primeres reunions i conferències per constituir la família de les “Assemblees de Germans”.

Els presbiterians

L’anglicà Vallespinosa arribà a Barcelona el 14 de novembre de 1868. Començà la tasca amb un seguit de “conferències de controvèrsia” al carrer Guàrdia, 9. En cloure una de les reunions, s’invità a tots els que volguessin a formar part de l’Associació Protestant. Després de cercar i recercar, trobaren un local al carrer de la Riereta, 8 on s’instal·laren des del primer de gener de 1869. Per raons econòmiques, Vallespinosa marxà a Londres el 16 de juliol de 1871 i deixà la direcció de la congregació a mans del reformat Alexandre Lluís Empaytaz, missioner suís del Cantó de Vaud, el qual havia fundat una capella al carrer Sant Domènec del Call, el 26 de maig de 1870.

Els metodistes

Les activitats metodistes començaren a Barcelona l’any 1869, gràcies als esforços del pastor William Brown. A primers de setembre de 1871 es constituí la seva primera església a casa nostra, en el número 10 del carrer d’Abaixadors, de la ciutat de Barcelona. Ampliaren la tasca al Poble Nou i al Clot, i en els anys següents s’estengueren a Rubí, Sant Cugat, Sant Andreu, Montcada, Santa Perpètua de Mogoda i Mollet.

Els baptistes

Ricard Cifré, un català que havia estudiat teologia protestant a Amèrica, tornà amb la seva família i va viure entre nosaltres vuit anys. El 1877 organitzà la primera església a l’Hospitalet de Llobregat i una segona a Cornellà.

El suec Erik Lund va arribar des de Galícia a Figueres l’any 1877. Fou un home que estimà la nostra terra, ja que aprengué a parlar i a escriure el català abans que el castellà. L’any 1881 fundà una església a l’esmentada ciutat i visità pobles de l’entorn. Després d’haver consolidat les obres, les confià a en Cifré i marxà a Barcelona on, el 1883, organitzà la primera església.

Els anys difícils

El 29 de desembre de 1874, la República va caure. Malgrat l’apassionament que suscità el debat sobre la qüestió religiosa, la majoria de l’assemblea votà a favor de la

tolerància en els articles 11 i 13 quan diu: “Nadie será molestado en el territorio español por sus opiniones religiosas”. L’any 1910, unes 150.000 persones signaren un document a favor de la llibertat de cultes. A la matinada del 13 de desembre de 1923, es pronuncià contra el govern de Madrid el capità general de Catalunya, general Primo de Rivera. Es desfà la Constitució de 1876 i es suprimiren els drets individuals. El president i el secretari de l’Aliança Evangèlica Espanyola s’adreçaren  al dictador per ratificar les peticions de llibertat. La resposta d’aquest la donà a un periodista dient: “En ningún momento hemos pensado en esto”. 

El 14 d’abril de 1931 fou proclamada la Segona República. El 24 d’abril, una comissió de pastors evangèlics de Barcelona va visitar el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, i el 4 de maig foren rebuts pel governador civil, Lluís Companys. Les salutacions i peticions foren fetes en català pel pastor Antoni Estruch. El propòsit oficial fou concedir la llibertat religiosa.

El 18 de juliol de 1936 esclatà la guerra civil. La revolta popular prengué accions violentes contra edificis de l’església catòlica. Les comunitats protestants foren respectades en general, excepte la capella i l’escola metodista del Poble Nou, la capella dels “germans” de l’Hospitalet i la dels baptistes de Badalona que foren cremades i saquejades. Les esglésies locals protestants estaven tancades des del principi del 39 i ho foren durant sis anys.

Amb els canvis internacionals el 17 de juliol de 1945 fou proclamat l’article 6 del Fuero de los Españoles. La nova tolerància permeté un culte protestant celebrat en privat i amb l’oposició del bisbe de Barcelona, Modrego Casaus, el qual l’any 1948 publicà: “...han de ser prohibidos todos los cultos heterodoxos...”.

El 14 de maig de 1956, es constituí la Comisión de Defensa Evangélica Española a Madrid. El 16 de febrer de 1966, un grup de pastors van constituir, a Barcelona, la Fundació Bíblica. L’any 1967 es promulgà, per l’antic règim, l’anomenada Llei de Llibertat Religiosa que dividí el protestantisme entre aquells que l’acceptaren i els qui es negaren a fer-ho per entendre que no pot haver-hi llibertat religiosa sense llibertats. El 5 de juliol de 1980 s’aprova la nova Llei de Llibertat Religiosa. L’any 1986, el 12 de novembre, l’antiga Comisión de Defensa es constitueix davant notari com l’organisme que aglutina a la majoria del protestantisme en una nova realitat jurídica anomenada FEREDE (Federación Evangélica de Entidades Religiosas de España).

El 21 de febrer de 1990 se signen els Acords entre l’Administració de l’Estat i les Comunitats Evangèliques. (El dijous 12 de novembre de 1992 es publiquen al BOE).

L’església actual

La llibertat personal per llegir, investigar i interpretar la Bíblia produí el desenvolu­pament de noves tendències, arrel de la diversitat que caracteritza el protestantisme.

Actualment es dóna una influència mútua entre totes aquestes tendències que permet un més gran enriquiment de les nostres comunitats. El protestantisme està integrat per les següents famílies denominacionals, reconegudes al si de la comunitat protestant de Catalunya (*):

Aliança Cristiana i Missionera
Assemblees de Déu
Assemblees de Germans
Església de Déu
Església de Filadèlfia
Església de la Bíblia Oberta
Església Espanyola Reformada Episcopal-Catalunya (comunió anglicana)
Església Evangèlica de Catalunya
Església Menonita
Federació d’Esglésies Evangèliques Independents d’Espanya-Catalunya
Unió d’Esglésies Baptistes de Catalunya

(*) A banda de les famílies denominacionals esmentades, la comunitat protestant també està integrada per altres famílies denominacionals més minoritàries tal i com pot ser l’Església Betània, l’Església Evangèlica Metodista Unida i moltes altres comunitats locals sense afiliació denominacional.

       
Pāgina anterior  
Última actualització:  setembre 2011
Pujar