Quan demanem a Déu en la pregària del Parenostre que vingui el seu Regne i que es faci la seva voluntat a la terra com al cel, li estem demanant, a criteri d’alguns, la gran utopia, però el sorprenent és que el mateix Senyor ens proposa demanar-li això en pregària i, fins on jo sé, aquest bon Déu nostre mai no menteix ni ens crea falses expectatives.
Tot i això, estic segur que aquesta declaració de l’arribada del seu Regne a la terra, en aquests temps, ha de ser una constant en les nostres oracions. En principi es tractaria d’interpretar aquest desig del Pare de manera correcta, sense fabulacions, però també sense traves ni reduccionismes basats en la nostra incredulitat. Tampoc pretenc discutir el sentit teològic del Regne en tota la seva dimensió, pel que fa a l’ara sí, però encara no. Però demanem a Déu ferventment que vingui el seu Regne a la terra avui, aquí i ara.
Crec en comunitats redemptores, en el sentit més ampli de la paraula. L’Església de Jerusalem era una comunitat extraordinàriament redemptora, pel que fa al missatge de salvació i pel que fa a la preocupació per les vídues i pels pobres de solemnitat; a més va ser redemptora de la seva cultura, influïda poderosament per la religió de l’època. L’Església de Jerusalem també va ser redemptora de l’esclavitud perquè va transformar les relacions entre amos i esclaus en relacions assertives fins a la seva completa abolició al vast imperi britànic per la cambra dels comuns el 1833, gràcies a la tenaç tasca de l’insigne i piadós William Wilberforce. La llista dels que han contribuït a redempcions socials, culturals i fins i tot polítiques i, per descomptat, espirituals, com va resultar ser la influència de John Wesley a Anglaterra del segle XVIII, és gairebé interminable.
L’Església és una comunitat de fe i, com a proclamadora de la redempció en Crist Jesús, té la missió de testificar en tots els àmbits possibles sobre la salvació de l’ànima, però com Sal i Llum també ha de contribuir a influenciar la nostra societat per assaborir la vida humana amb la gràcia de Déu i pal·liar amb els seus actes d’amor i misericòrdia les necessitats més peremptòries de la gent, que no són poques.
Una comunitat cristiana responsable ha d’influir en l’art, la cultura i la vida social, de manera que sigui capaç de redimir tot el que és grotesc i pervers d’un món cada cop més endimoniadament fosc en la concepció de nous valors o millor dit anti-valors. Redimir significa literalment: Aconseguir la llibertat d’una persona o treure-la (rescatar-la) de l’esclavatge mitjançant el pagament d’un preu. Això és just el que va fer Crist a la creu per cadascun de nosaltres, amb la seva mort ens va rescatar de la nostra vana manera de viure; no amb pedres precioses o metalls tan valuosos com l’or o la plata, sinó amb la seva preciosa sang vessada fins a l’última gota al Calvari.
La cultura contemporània, en bona part, necessita ser alliberada de la subtil, si no perversa, influència de la serp antiga que ha intoxicat la bellesa de totes les coses, representant una visió ombrívola, fatalista i desvirtuada de l’home i de la dona a la seva relació amb tot el que ha creat i amb si mateix.
La redempció de Crist a la creu és una redempció còsmica, a més de salvar la raça humana d’una terrible condemnació per mitjà de la fe en la seva obra expiatòria, aconsegueix la reconciliació de totes les coses, les que hi ha al cel i a la terra. Això ens parla de l’abast de la contaminació del pecat, trencant-ho tot i que pot ser redimit sol i únicament per la sang de la Seva creu. Els cristians d’aquesta generació som, o hauríem de ser pura essència, una força redemptora en tots els nostres àmbits d’influència, perquè el temps de la redempció ha arribat a nosaltres. (Colossencs 1:20)
Julio Pérez
Pastor Evangèlic
