Si ja teniu una certa edat, potser recordareu aquella sèrie nord-americana mítica anomenada «The Lone Ranger», o traduïda al castellà com «El Llanero Solitario». La història tractava d’un Ranger de Texas emmascarat, que després d’haver patit una emboscada en la qual van morir els seus companys, es va dedicar a fer justícia, ajudat pel seu cavall Silver i un nadiu americà anomenat Toro. Aquesta sèrie feia passar a les famílies una bona estona agradable davant del televisor. Qui no recorda el crit de guerra del Llanero Solitario?: Hi-Yo, Silver away! Tots els nascuts a la Generació del Baby Boom i la Generació X, i que hem jugat a indis i vaquers, haurem cridat pels carrers dels nostres barris: —Hi-Yo, Silver, away! sense saber ben bé què volia dir, però empoderats per aquesta feliç frase.
La idea d’un justicier solitari, que atrapa els dolents i restableix el bé i la justícia, és tan romàntica, que ha inspirat, en tot temps, moltes altres històries similars, com les del Robin Hood o El Zorro, i més recentment tota la rècula de superherois dels còmics DC o similars.
L’any 2014, vaig defensar la meva Tesina de Màster, a la Facultat de Teologia de Catalunya, on tractava el tema de les comunitats de fe carismàtiques i pentecostals a la comarca del Barcelonès. Durant tota la meva investigació, una constant ressonava al meu cap, i era la pregunta que em feien els entrevistats: —Per què hi ha tants llocs de culte evangèlics, si només sou l’1% de la població?—.
A aquesta situació la vaig acabar anomenant «La Síndrome del Llanero Solitario». Per què? Perquè a ciutats com la meva, Sta. Coloma de Gramenet, hi van arribar a haver 30 esglésies evangèliques, on la immensa majoria de pastors ni ens coneixíem entre nosaltres, donant la sensació que cada pastor, cada església, cada comunitat de fe, fos un autèntic Llanero Solitario, que volgués establir el Regne de Déu i la seva justícia pel seu compte i risc, sense comptar amb ningú més, i sense adonar-nos que aquesta situació ens va portar a l’establiment de la Llei 16/2009 del 22 de juliol sobre els centres de culte a Catalunya.
Han passat els anys, i aquesta sensació persisteix: llaneros solitarios i herois anònims pel seu compte i risc. Creiem que per estar inscrits a FEREDE o pertànyer a una denominació forta que ens dona suport ja està tot fet. Però no, no és així i us explicaré el perquè: vivim a la zona geogràfica d’Europa més secularitzada. Això vol dir que vivim al lloc on més gent va perdre l’interès per Jesús i el seu missatge. I si a això li afegim que cada Església treballa per a la seva petita parcel·la, sense comptar amb l’altre, ens trobem amb la paradoxa que tot el nostre esforç és com voler omplir d’aigua cistelles de vímet.
No em mal interpretis, no estic en contra de saturar Catalunya de llocs de culte evangèlics, estic en contra de: treballar pel meu compte i risc, de creure’m millor, més sa, més doctrinal, més sant, més ungit, més beneït i més cristià que l’altre, i et diré una cosa interessant: Una casa dividida… Qui tingui orelles, escolti i entengui.
Cap imperi va conquistar territoris sense haver pactat abans amb nadius que entenguessin la causa i d’aquesta manera fossin beneficiats els uns i els altres. Nosaltres volem conquerir Catalunya pel Regne de Déu. I això només serà possible si pactem amb les nostres esglésies més properes, i formem una autèntica xarxa. El temps dels llaneros solitarios s’ha acabat. Per plantar cara a la maldat creixent, cal començar ja a practicar que som aquest cos místic de Crist. I des del meu punt de vista, el Consell Evangèlic de Catalunya, és l’eina d’unitat, on tots ens veuran com un en Crist, i vet aquí la nostra força.
Daniel Trallero
Pastor Evangèlic
