Jesús, el Déu que es va fer home

Tornem a considerar el fet més grandiós de la història humana. N’és una prova la implantació universal de l’era cristiana al segle VI després de Crist, amb algun petit error de càlcul per part de Dionís, qui va ser l’encarregat d’indagar i posar data al nou calendari que anteriorment se’l coneixia com l’anno domini o l’any del Senyor.

Prefereixo no cercar cap comparació en la mitologia grega ni en altres suposades divinitats de l’antropologia social, comparables en el temps i l’espai a la manifestació del Verb Etern: «I el Verb es va fer home i va conviure amb nosaltres i vam contemplar la seva glòria: glòria que, com a Fill únic ha rebut del Pare, ple d’amor i de veritat». El Logos, la Paraula encarnada de Déu, la saviesa personificada, es va humanar i va plantar el seu tabernacle (el seu cos mortal) entre nosaltres, els éssers humans.

El gran misteri de la pluralitat, alhora que de la perfecta unitat de la divinitat, per a la ment humana se’ns anticipa de manera tant explicita com implícita en la poderosa declaració teològica del pròleg de l’evangeli de Joan al seu primer capítol, «En el principi era el Verb i el Verb era amb Déu i el Verb era Déu». Aquesta descripció una mica filosòfica més que teològica del més veterà dels apòstols del Senyor Jesús, com a resposta al gnosticisme rampant de l’època, manifesta una revelació extraordinària de l’encarnació del Fill de Déu i del seu anorreament absolut, com també ens ho mostra la següent declaració paulina: «Ell, tot i que era de condició divina, no va considerar la seva igualtat amb Déu com un dret irrenunciable, sinó que ell mateix es va fer no-res i prengué la condició d’esclau. Un cop fet semblant als homes, i externament trobat com humà».

Aquest fet, a més de la seva gran excepcionalitat, també ens resulta sorprenent per la seva singular aparició a l’escena humana, com va ser la d’un nadó que neix d’una dona verge i se sotmet als processos naturals del desenvolupament biològic com qualsevol altre ésser humà. Aquest és el denominat misteri de la pietat, Déu manifestat en carn. La irrupció del Messies ignorat pels seus a Israel ens demostra la deliberada aproximació del Déu que es va fer home cap a la raça humana perduda en els seus molts extraviaments.

És realment sorprenent, a més de meravellosa, la vinguda de Jesús al món dels mortals de manera tan senzilla com paradoxal. Tal com va ser la d’un nen pobre sense un lloc estable on viure i que a més contrariava les expectatives messiàniques d’Israel, de tal manera «que a la seva vida va venir i els seus no el van rebre».

Podríem tractar moltes altres consideracions respecte a la vinguda del Fill de Déu al nostre pobre món, però amb aquesta breu reflexió només vull limitar-me a exaltar la humilitat i la grandesa del Fill de l’Home, qui va ser ni més ni menys que el Déu que es va fer home. Tal com ens ho descriu magistralment Joan, qui va ser el seu fidel amic de l’ànima, «… i el Verb es va fer home… i aquell Verb era Déu», el Pantocràtor el Totpoderós que venia a aquest món per il·luminar la foscor i salvar allò que s’havia perdut, que érem precisament tots i cadascun de nosaltres.

Des d’aleshores, quan el cel va besar la terra amb l’arribada del més admirable dels fills dels homes, que també era el Príncep de pau, va complir a la perfecció el presagi profètic de les Escriptures: «Però, quan es complí el termini, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona…» aquest és Jesús el Salvador del món. I el món de què ens parlen les Escriptures, som exactament tu i jo estimat/da amic/ga. Per això, com també ho expressa el vell himne evangèlic, diem a veu viva que «No hi ha un Déu tan gran com tu, Senyor, no n’hi ha… ni mai n’hi haurà».

Julio Pérez
Pastor Evangèlic

Donatius

Introdueix el teu correu electrònic i et farem arribar les dades bancàries i les instruccions per fer el teu donatiu per transferència.