Ens trobem a Enfield, Connecticut, l’any 1741, l’època de pel·lícules com “La Missió” o “Pirates del Carib”. A les esglésies protestants de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord hi ha una percepció generalitzada d’estancament espiritual, on la religiositat buida i rutinària s’està convertint en la norma. Jonathan Edwards, un pastor de trenta-set anys, puja al púlpit de la seva església com cada diumenge a predicar. Amb la seva veu tranquil·la, llegeix el que Déu li ha posat al cor durant la setmana: un sermó titulat “Pecadors a les mans d’un Déu aïrat”. Durant la predicació, aixeca el cap dels seus apunts i veu que hi ha gent plorant, profundament afectada per les seves paraules. El Primer Gran Despertar (tal com actualment coneixem aquell moviment d’avivament) acaba de tenir un dels seus moments més emblemàtics.
Aquesta època és coneguda per predicadors que insistien en la necessitat d’una fe personal, viva i transformadora. Figures com George Whitefield, Gilbert Tennent o el mateix Jonathan Edwards recorrien pobles i ciutats proclamant la necessitat de penediment, conversió i reconciliació amb Déu. Les seves predicacions atreien multituds i provocaven reaccions de tota mena. Moltes persones afirmaven experimentar una profunda convicció de pecat, alguns ploraven desconsoladament durant els sermons i d’altres descrivien una consciència renovada de la santedat de Déu i de la necessitat de la seva gràcia.
Edwards també va ser una de les figures que més clarament va advertir contra la confusió entre emoció i autenticitat espiritual. A la seva obra Afeccions Religioses, insisteix que les emocions religioses, per intenses que siguin, no constitueixen per si mateixes una prova de l’obra de l’Esperit Sant. Una persona pot experimentar una gran commoció emocional i, malgrat això, no haver estat realment transformada. Per Edwards, la qüestió decisiva no era la intensitat de l’experiència, sinó el fruit que deixava un cop el pic emocional baixava: amor genuí per Crist, humilitat autèntica, obediència pràctica i perseverança en la fe cristiana.
Aquest equilibri no sempre es va mantenir. Progressivament, alguns sectors de l’època van voler reproduir els efectes visibles d’aquests despertaments i van començar a identificar l’autenticitat espiritual amb la intensitat emocional observable. Les llàgrimes, els gemecs i altres manifestacions externes es van anar consolidant com a indicadors privilegiats de la trobada amb Déu. En alguns contextos, es va arribar a transmetre la idea que una reunió sense una resposta emocional intensa era espiritualment pobra o insuficient i, fins i tot, es mirava amb sospita la sinceritat o profunditat espiritual d’aquells que no expressaven externament aquestes emocions.
Arribats a aquest punt, una lectura superficial d’aquest article podria portar-nos a una conclusió igualment equivocada. El problema no eren les emocions en si mateixes. La tradició bíblica està profundament marcada per l’afectivitat: temor, goig, lament, admiració, penediment o esperança són respostes habituals a les experiències dels personatges bíblics davant la presència de Déu. Les emocions, per tant, no només formen part legítima de la vida cristiana, sinó que constitueixen una dimensió essencial de la resposta humana davant la veritat de Déu. El problema apareix quan aquestes emocions deixen de ser una resposta a la veritat proclamada i passen a convertir-se en el principal criteri per discernir l’autenticitat espiritual d’una experiència o d’una reunió.
I és aquí on aquest episodi històric esdevé especialment rellevant per a l’Església contemporània. Potser avui ens sembla evident el perill de vincular acríticament la presència de Déu amb certes manifestacions emocionals visibles. Tanmateix, seria ingenu pensar que aquesta temptació pertany exclusivament al «revivalisme» del segle XVIII. En formes més subtils i culturalment adaptades, moltes comunitats cristianes continuen corrent el risc de situar l’experiència emocional al centre de la vida litúrgica i de la lloança congregacional.
Si mirem enrere, probablement el ministeri musical és una de les àrees de la vida eclesial que més ha evolucionat durant els últims vuitanta anys. Hem passat d’esglésies amb himnaris i cants a cappella o acompanyats simplement per un orgue o un piano, a contextos litúrgics amb una gran varietat d’instruments, repertoris i recursos tècnics propis de la música contemporània. Aquest desenvolupament no és positiu ni negatiu en si mateix, però reflecteix fins a quin punt la cultura contemporània ha influït en la manera com moltes esglésies entenen i viuen la lloança congregacional.
En alguns contextos, aquesta influència cultural s’ha traduït en una manera d’entendre la lloança profundament centrada en l’experiència subjectiva individual. Sense negar la importància legítima de la resposta emocional dins l’adoració cristiana, la intensitat emocional de la reunió pot passar a ocupar un lloc central en les prioritats dels directors d’aquest ministeri, a vegades sentint-se temptats a construir la casa per la teulada: una adoració dirigida i valorada segons el que “m’ha fet sentir”, on la intensitat emocional pot acabar ocupant més espai que la veritat proclamada.
Com ja hem esmentat, no estem qüestionant que les emocions tenen lloc dins la lloança cristiana (la Bíblia deixa clar que sí!). La finalitat d’aquest escrit és que ens preguntem quin lloc ocupen i què és exactament allò que l’Església està cridada a fer quan es reuneix per adorar. El repte principal no és fer apologia de la recuperació d’una determinada estètica musical (corrent que sovint s’articula a través de la nostàlgia) ni reaccionar contra certes formes contemporànies, sinó tornar a preguntar-nos què és realment la lloança congregacional segons les Escriptures, independentment de l’època en què visquem o dels recursos dels quals disposem.
En el Nou Testament, la lloança congregacional apareix com una resposta comunitària del poble de Déu davant la veritat revelada de qui és Déu i del que ha fet en Crist. La lloança és doxològica abans que terapèutica: existeix primerament per glorificar Déu, no per produir determinats estats emocionals en nosaltres. Aquestes emocions han de ser sempre la resposta a les afeccions que se’ns desperten en cantar les veritats que proclamem. Això explica per què la música congregacional del Nou Testament està tan profundament vinculada a la Paraula. A Colossencs 3:16 Pau exhorta l’Església a cantar “salms, himnes i càntics espirituals”, però ho fa immediatament després d’ordenar que “la paraula de Crist habiti abundosament” entre els creients. La lloança cristiana neix d’una ment i un cor formats i inundats de la veritat de l’Evangeli.
Aquesta dimensió bíblica també transforma la manera com entenem el paper de la congregació dins l’adoració. Cantar congregacionalment implica veure i escoltar els germans amb els quals ens reunim, recordant que adorem com a poble redimit, no com a conjunt d’individus que viuen experiències espirituals paral·leles dins un mateix espai. Quan l’Església canta està exhortant, animant i edificant el conjunt del cos de Crist.
Això també fa que el paper dels responsables de la lloança s’hagi de definir bíblicament. La seva tasca és molt més pastoral i teològica del que sovint podem pensar: ajudar el poble de Déu a fixar la mirada en Crist, servir la congregació i facilitar una adoració fidel a la veritat de l’Evangeli.
Afirmar això no implica defensar la mediocritat artística ni menysprear la bellesa musical. La Bíblia mateixa mostra una gran sensibilitat per la bellesa, l’ordre i l’excel·lència dins l’adoració. Però l’excel·lència bíblica no pot reduir-se simplement a qualitat tècnica o sofisticació estètica. Una lloança pot ser impecable musicalment i, alhora, estar centrada en l’experiència humana més que en la glòria de Déu.
L’excel·lència cristiana comença en la fidelitat: en una adoració cristocèntrica, saturada de la Paraula i orientada a formar espiritualment el poble de Déu. Potser les nostres esglésies necessiten recuperar preguntes com “què hem confessat?” o “què hem après sobre Déu?” abans que simplement “què hem sentit?”. Les emocions continuaran tenint un lloc legítim dins la vida cristiana, però només ocupen el lloc correcte quan deixin de ser el centre i esdevinguin la resposta a la bellesa i la veritat de Crist.
Una de les lliçons més importants que podem recuperar és que els veritables despertaments espirituals mai han estat producte de tècniques, ambients o metodologies capaces de fabricar artificialment la presència de Déu. La història de l’Església mostra que els avivaments genuïns sovint han anat acompanyats d’emocions profundes, però també que aquestes emocions no podien ser provocades mecànicament ni reproduïdes a partir de perfeccionar formes externes.
A Ezequiel 37, el profeta contempla una vall plena d’ossos secs, símbol d’un poble espiritualment mort, incapaç de donar-se vida a si mateix. Déu no ordena a Ezequiel que creï una atmosfera concreta ni que intenti despertar emocionalment els ossos. Li ordena predicar la Paraula. I és només llavors quan l’Esperit de Déu actua i fa que allò que era mort torni a viure. Potser l’Església contemporània necessita recordar novament aquesta escena. La nostra esperança no descansa finalment en la nostra capacitat de construir experiències religioses intenses, ni en la qualitat dels nostres recursos musicals, ni en la nostra habilitat per generar determinats estats emocionals. Descansa en el fet que Déu continua donant vida al seu poble per mitjà de la seva Paraula i del seu Esperit. Déu ens crida, com a Església, a proclamar fidelment Crist, cantar la seva veritat i confiar que és Ell mateix qui continua ressuscitant ossos secs. Perquè, al final, cap tècnica humana pot provocar vida espiritual: només l’Esperit de Déu és capaç de fer bategar allò que estava mort.
Pol Taltavull