Quan llegim sobre el sorgiment del pentecostalisme, se sol argumentar que el seu inici és al Carrer Azusa de la ciutat de Los Angeles, l’any 1906.
La realitat és una altra de ben diferent. Abans que William J. Seymour comencés les seves reunions al Carrer Azusa, ja existien moviments de santedat que serien antecedents directes del pentecostalisme històric, com la Unió Cristiana Moviment de Santedat el 1886, que anys més tard canviaria el seu nom pel d’Església de Déu (Cleveland) o Federació d’Esglésies de Déu d’Espanya (FIDE) al nostre país.
Però el que pocs saben és que fins a l’any 1943, els pentecostals no eren considerats evangèlics com a tal, tot i que doctrinalment compartien trets evangèlics: autoritat bíblica, conversió personal, evangelització, centralitat de Crist, missió, en canvi socialment i institucionalment, estaven bastant marginats. Moltes esglésies fonamentalistes rebutjaven les llengües, la sanitat divina i les manifestacions físiques; fins i tot alguns els tractaven gairebé com a sectaris. De fet, encara conservo a la biblioteca de casa un llibre de la Casa Baptista de Publicacions, escrit per Charles L. Neal i titulat “Evangelisme personal” que en el seu capítol XIII aborda l’error pentecostal i com evangelitzar-los per treure’ls de l’heretgia.
Tot va canviar aquell any 1943 quan la National Association of Evangelicals, fundada tan sols un any abans, va admetre en el seu si tres denominacions pentecostals entre els seus membres: Assemblees de Déu, International Pentecostal Holiness Church i la Bíblia Oberta. L’any següent s’incorporaria l’Església de Déu (Cleveland) i anys més tard, el 1952 l’Església Quadrangular.
Als pentecostals ens va costar cinquanta-set anys el ser reconegut com a evangèlics. A partir d’aquesta data, va començar l’era daurada del pentecostalisme: David Wilkerson, amb el seu èxit editorial “La cruz y el puñal” va impactar de tal manera que el moviment pentecostal va penetrar fins i tot en el catolicisme i van començar a sorgir les esglésies carismàtiques, tant en el protestantisme com en el catolicisme; que no és altra cosa que manifestar aquest reviure espiritual pentecostal, però sense abandonar les doctrines bàsiques de les denominacions cristianes a les quals pertanyen.
Avui dia, les expressions de fe pentecostals i carismàtiques constitueixen els corrents més nombrosos i dinàmiques del cristianisme protestant/evangèlic mundial, i el moviment carismàtic catòlic és el que més impacte té dins del seu àmbit cristià.
Però créixer tant en tan poc temps porta conseqüències negatives, si no s’està preparat per a això. I lamentablement a partir de la dècada dels anys vuitanta van començar a sorgir grups que avui els coneixem com a Neopentecostals.
El curiós és que ningú es considera Neopentecostal, però n’hi ha. No perquè siguin difícils de trobar, sinó perquè no hi ha entitats registrades sota aquesta denominació. Tanmateix, mal ens pesi, moltes esglésies pentecostals i carismàtiques, estan esquitxades d’accions i doctrines neopentecostals.
En un altre moment continuaré parlant de les desviacions doctrinals neopentecostals, que considero profundament danyoses per a l’evangeli i la cristiandat en general. Avui vull parlar-vos del pentecostalisme pur, senzill i seriós, aquest moviment que és el que més creix, el que més avança, el que ha revolucionat l’escena musical cristiana, que ha portat la flama de l’Esperit Sant a tota llengua i tota nació, que creu i practica l’evangeli complet, sí, l’evangeli, i no suposicions neometafísiques com fa el neopentecostalisme.
El 1943 vam aconseguir institucionalitzar-nos com a evangèlics. Això ens va costar cinquanta-set anys. Avui per culpa d’uns pocs que fan molt soroll, però que no ens representen, estem en boca de tots. I com a falta educació històrica religiosa en aquest país, ens confonen i ens fiquen a tots al mateix sac, cosa que perjudica a molts.
Denominacions com FIDE, són a les portes de complir noranta anys a la nostra nació. El meu pare va ser pioner pentecostal a Catalunya ja per l’any 1964. Ens va costar molt entrar en certs cercles evangèlics i ser reconeguts, però la força de l’Esperit va fer que el cercle es fes tan gran que la majoria ara som pentecostals i carismàtics.
No permetem que ens portin enrere, als temps on socialment i institucionalment estàvem marginats, perquè se’ns confonia amb grups sectaris i herètics pseudocristians. Per això reivindico l’any 1943. L’impacte del pentecostalisme en el cristianisme ha estat tan gran, i tenim tanta força i movem tanta gent, que ara ens volen confondre.
Per això només hi ha una cosa que recrimino al moviment pentecostal i aquest és el seu taló d’Aquil·les: El meu poble va ser destruït, perquè li va faltar coneixement. Molt poder, molta massa popular, però falta el coneixement. Pastors, ministres i obrers pentecostals, formeu-vos en l’evangeli, o serem destruïts. I algú ja ha trobat el fil a la mainada: es diu Neopentecostalisme.
1943 no va fer evangèlics els pentecostals; va fer visible que els pentecostals ja pertanyien, doctrinalment, a la família evangèlica. Repeteixo, reivindico 1943 i la unió dels evangèlics en aquests temps tan estranys.
Daniel Trallero
Pastor Evangèlic i professor de Teologia