No deixem de congregar-nos…

Avui estava recordant la bonica història d’Eric Liddell, el plusmarquista escocès (l’home més ràpid d’Escòcia) que a les olimpíades del 1924 a París va renunciar a la prova reina dels 100 metres, per no trencar el dia del Senyor. Aquesta història s’ha portat al cinema a través de la pel·lícula Carros de Fuego, obtenint quatre Oscars pel seu brillant guió històric. Més que trobar un aspecte purament legalista i tradicional a aquesta bonica història, només voldria capturar l’esperit més benigne i l’ensenyament més pràctic i positiu d’una tradició viva, com és, congregar-nos en el dia del Senyor, vull dir els diumenges, pràctica que no hem d’abandonar, com alguns tenen per costum i molt més en aquests temps postpandèmics.

Però pensant en clau més senzilla i propera, tractant-se de tots nosaltres, els cristians del segle XXI, el dia del Senyor s’està diluint com un sucrer amb les nostres barreges humanes respecte al Culte al Senyor, dels diumenges; el que tradicionalment des dels apòstols fins avui, ha estat i continua sent, el dia del Senyor. Per als cristians dels primers temps el Dia del Senyor era el dia de la Resurrecció, considerat també el primer dia de la setmana, on també se celebrava un àpat fratern al qual consideraven la festa de l’amor, i aquest era el dia i la gran oportunitat setmanal per confraternitzar entre germans i celebrar junts un temps de gratitud al Senyor a través del Saltiri (Llibre dels Salms).

La Didakhé, l’escrit cristià més primitiu que existeix diu: «Reuniu-vos el dia del Senyor, partiu el Pa i celebrin l’Acció de Gràcies». És indubtable que la meditació i l’estudi de les Sagrades Escriptures també ocupaven un lloc preeminent a la principal reunió de la comunitat messiànica del principi. També és cert que la vida social d’aquell moment era molt diferent de l’organització social del món actual.
Però per als cristians de llavors, i així a través de totes les generacions, el diumenge ha estat el punt de trobada i d’inflexió setmanal per celebrar culte al Senyor a les diferents comunitats cristianes. El nostre contraargument actual és que els temps han canviat, i cada dia són del Senyor (i també és veritat), però hem trobat una falsa excusa per justificar la nostra mandra i seguir còmodament amb el nostre cristianisme a la carta, quina llàstima!

Des de fa cinquanta anys, sempre he tingut una gran il·lusió i expectativa a reunir-me amb els meus germans cada diumenge (amb poques excepcions) per rendir-li culte al Senyor. Als Fets dels Apòstols, observem el respecte, l’honorabilitat i l’emoció dels creients per lloar el Senyor en el seu dia sant, el diumenge. Probablement, també hauríem d’abordar la qüestió del que significa el culte al Senyor parlant bíblicament i atorgar-li la gran importància que es mereix i l’enorme bellesa a més de la benedicció espiritual que aquest acte conté en si mateix.

No podem desistir ni de bon tros, de conviccions tan importants i significatives com és, la de la principal reunió setmanal dels cristians confessos. Tampoc pretenc entrar en controvèrsies amb els nostres germans adventistas que guarden dissabte com a eix central de la seva pràctica de culte, cosa que també és respectable encara que no la compartim.

Crec que Eric Liddell va ser el precursor, sense saber-ho, d’un meravellós principi de compromís i gratitud al Senyor per la seva gran Salvació i pel que Ell representa per a molts de nosaltres a la nostra vida actual i futura. Liddell va ser fidel a les seves conviccions sense importar-li el que en pogués pensar, l’elit olímpica de l’època.

Per tant, permet-me recordar-te amablement que «aquest és el Dia que el Senyor va crear, gaudeix-te i alegra’t en Ell i lloa’l amb tota la teva ànima!», al costat dels teus germans; perquè Avui Diumenge és universalment el Dia del Senyor… Al·leluia!.

(Fets del Apòstols 2:42-47; 5:42; 20:7 / 1ª Corintis 16: 2 / Hebreus 10:25)

Julio Pérez
Pastor Evangèlic

caCAT

Donatius

Introdueix el teu correu electrònic i et farem arribar les dades bancàries i les instruccions per fer el teu donatiu per transferència.