Amb aquest article no pretenc fer un al·legat intel·lectual de la meva conversió a Crist, ni de bon tros, només pretenc explicar-me breument i compartir-los a cor obert la meva humil experiència personal.
Jo soc un home comú i corrent, com la gran majoria dels mortals d’aquest indret anomenat món. Vaig néixer accidentalment al Raval de Barcelona, el meu pare era un republicà exiliat que va tornar del sud de França per recollir la meva mare i els meus germans a Múrcia després de diversos anys desaparegut, però quan es proposava tornar de nou al que havia estat el seu refugi a Nimes, als meus pares els va semblar fer parada i fonda a Barcelona per visitar uns amics. Aquesta visita es va prolongar en el temps, de manera que van acabar decidint establir la seva residència definitiva a la ciutat comtal.
Pels aparents atzars del destí, jo vaig néixer a Barcelona a mitjans del segle XX, sent el penúltim de set germans.La meva infància no va ser del tot feliç, a causa de l’absència emocional d’un pare traumatitzat per les penúries i els horrors de la Guerra Civil Espanyola, raó que el va induir a refugiar-se a la beguda. La meva mare, però, va intentar suplir a la seva manera les mancances d’una família que va començar a descompondre’s a marxes forçades. Alguns dels meus germans, des de la seva més primerenca joventut, van optar per la mala vida i jo, una mica fascinat per aquest món sòrdid, els vaig convertir en els meus herois imaginaris.
La meva adolescència es debatia entre infinitat de temors i complexos que afectarien molt negativament el meu desenvolupament personal. A causa de la meva mala salut i de la desorganització familiar, amb prou feines vaig poder desenvolupar la meva formació escolar, abandonant l’escola prematurament. En definitiva, quan vaig deixar el col·legi, amb prou feines sabia llegir i escriure. Mentrestant, la meva joventut anava discorrent entre les colles de barri d’aquell temps, enmig de l’ambient inquietant del barri xinès barceloní. Per descomptat que tampoc no vaig ser un drogoaddicte empedreït, ni de bon tros, però consumia els coneguts “petards” de l’època per descobrir noves sensacions. Les discoteques, l’alcohol, les baralles i la meva desenfrenada vida estaven convertint-me en un candidat perfecte per avançar precoçment el dia de la meva mort. Interiorment, em sentia totalment buit i molt desorientat pel que fa a la meva vida. Per moments m’envaïa una sensació d’angoixa vital que em feia pensar en Déu i en l’eternitat, sense saber del cert de què anava la qüestió espiritual. Moltes vegades em lamentava de la meva brutícia moral i, de vegades, em preguntava a mi mateix quina mena de vida era la que estava vivint i en què vindria a parar tot el que m’embolicava al meu petit i conflictiu món.
Un dia, un amic proper que havia tingut seriosos problemes amb l’heroïna, em va parlar de la seva experiència amb Déu i del canvi de vida; i això em va cridar molt l’atenció, per això vaig decidir acompanyar-lo un diumenge a l’església evangèlica a la qual ell assistia, a l’altre extrem de la ciutat.
Recordo el meu peculiar aspecte personal per aquell temps, i la sorpresa que em va causar conèixer aquella gent tan amable i encantadora a la tardor de 1972. Jo anava vestit amb els pantalons acampanats de moda, una camisa setinada i florejada de coll alt a l’estil Elvis i la meva cabellera «Beatle» de l’època; de cop i volta em va semblar entrar en un món nou i totalment desconegut per a mi. Aquella mateixa tarda, mentre escoltava el predicador, em vaig arribar a sentir totalment concernit pel que estava parlant i hores més tard li lliurava la meva vida a Crist, sopant a casa d’una família evangèlica, a l’eixample barceloní, cosa que va suposar una autèntica revolució espiritual per a la meva vida.
A partir d’aquell moment vaig descobrir l’alegria de ser cristià i vaig començar a experimentar una transformació personal progressiva que va afectar totalment el meu estil de vida, els meus valors, la meva cultura i les meves relacions amb la gent. De sobte em sentia tan feliç i emocionat pel canvi experimentat a la meva vida que vaig començar a explicar-ho a la meva família, als meus amics i coneguts i desconeguts que m’anava trobant pel camí. El fet de sentir-me perdonat per Déu de tantes faltes, errors i pecats personals, em va produir una sensació de llibertat realment meravellosa que va donar una nova dimensió a la meva existència.
Ja han passat cinquanta anys des d’aquell moment tan especial i encara em continuo emocionant per tot allò que Déu ha continuat fent a la meva vida i a la de la meva família, a través de tot aquest temps. Encara que em vaig incorporar tardanament a l’educació formal, vaig poder agafar aquest fantàstic tren de la vida que m’ha transportat pel món del periodisme i de la comunicació social, fins avui. També em sento molt honrat de poder exercir la tasca de pastor evangèlic, servint amb la meva estimada esposa multitud d’homes i dones que han necessitat una veu amiga, facilitant-los tot el suport que ens ha estat possible.
Després de transcorreguda més d’una generació i avui dia, ja al segle XXI, em ratifico com un cristià convençut i confés per amor d’Aquell que ho va donar tot per mi, estimant-me incondicionalment, donant-me una nova vida i també atorgant-me per la seva pura Gràcia, el regal impagable de la vida eterna. A Déu sigui la glòria, amén.
Julio Pérez
Pastor Evangèlic
