Moltíssimes gràcies al Consell Evangèlic de Catalunya per aquest reconeixement, un gran gest d’afecte i de complicitat que agraeixo de tot cor.
Se suposa que l’objectiu central de les diferents esglésies i de tots els creients cristians és l’evangelització, la transmissió de la bona nova de l’Evangeli i la seva difusió a la societat. Però abans d’aquest objectiu, o, més ben dit, per fer més planer aquest objectiu, aquí, al nostre país, és imprescindible un altre pas previ, fonamental, inevitable: prestigiar el protestantisme. Pot fer estrany, però el cert és que el percentatge de cristians “evangèlics” a Catalunya és una mica superior a l’existent a França, amb la diferència fonamental que allà el protestantisme gaudeix d’un enorme prestigi social i forma part del paisatge públic amb tota normalitat. Aquí, no.
Prestigiar el protestantisme comporta, necessàriament, fugir de la imatge marginal de certes pràctiques d’alguns grups “evangèlics”, sovint llatinoamericans, que s’allunyen del cristianisme sorgit de la Reforma i de les pràctiques culturals i hàbits socials habituals i majoritaris a Europa i que el fan aparèixer com una cosa estranya, aliena, massa distanciada del concepte de normalitat, i més a prop d’una secta, amb un líder inqüestionable com a pastor, i generalment en línia amb les opcions ideològiques més conservadores en l’àmbit internacional.
Prestigiar el protestantisme vol dir difondre noms i divulgar obres de personatges protestants internacionals que han fet grans aportacions al progrés de la societat, la cultura i la ciència, La llista és interminable i potser n’hi hauria prou si es comença recordant que el primer telegrama, enviat per l’enginyer protestat Samuel Morse, era una citació bíblica; “El que Déu ha creat”, llibre dels Nombres 23:23. És qüestió, doncs, d’anar buscant, perquè ja se sap que “qui cerca, troba i a qui truca se li obre”, Mateu 7:8.
Prestigiar el protestantisme vol dir promoure la lectura de la Bíblia, no sols des d’una perspectiva religiosa, sinó també cultural, per fer entendre que sense la Bíblia no és possible comprendre Europa: la música, la pintura, l’escultura, la literatura, l’arquitectura, el cinema europeus deuen molt a la influència cultural de la Bíblia sobre la societat europea.
Prestigiar el protestantisme potser implica també que, més amb l’ànim de normalitzar-ne la imatge pública que no pas de fer proselitisme religiós, surtin de l’armari, amb naturalitat, noms del protestantisme català que han destacat o destaquen en el seu àmbit professional, per superar tòpics i prejudicis. Per a molts catalans, el protestantisme continua sent encara una religió estrangera per a estrangers.
Prestigiar el protestantisme vol dir assenyalar-ne l’aportació històrica a la cultura catalana, començant per la versió en llengua catalana del Nou Testament, feta pels protestants a Londres, el 1832, avançant-se un any a l’inici convencional de la Renaixença, amb Bonaventura Carles Aribau, el 1833. O la versió catalana de la Carta de Pau als Romans, el 1897, feta pel pastor Francesc de Paula Castells. I recordar que el Dr. Josep Truita, a la seva obra The Spirit of Catalonia (1946), escrita per tal de presentar la història de Catalunya al món anglosaxó, ja hi esmenta la figura destacada de Pere Galès. Són aspectes diversos que sovint ens han dut a preguntar-nos: com seria avui Catalunya si hi hagués triomfat la Reforma protestant?
Prestigiar el protestantisme vol dir saber connectar amb la contemporaneïtat, en la forma i en el fons. Si Marc Boegner, president durant dècades de la Federació Protestant de França, deia que els protestants havien d’anar amb la Bíblia en una mà i el diari a l’altra, avui l’actualització de l’afirmació és la Bíblia sempre i, a l’altra mà, internet, el mòbil, per no estar desconnectats del món real i anar més enllà del nostre entorn immediat.
I parlar amb normalitat de les grans qüestions de l’època: el paper de la dona a la societat i a les esglésies, sense discriminacions, fins que quedi ben lluny la consideració històrica de “dona del pastor” i sigui ben habitual de poder referir-se al “marit de la pastora”. I mantenir una actitud respectuosa, sense ambigüitats ni prejudicis, cap a la dignitat de les persones amb una orientació sexual diferent de l’heterosexual. I fer front a tot el que comporta la reivindicació del dret a una mort digna. I disposar d’una opinió pròpia, valenta i compromesa, sobre els grans problemes del dia a dia: el dret a l’habitatge, l’exigència de salaris justos i serveis públics eficients o advertir sobre les conseqüències nefastes del canvi climàtic que alguns poderosos, parlant en nom de Déu, neguen que existeixi.
Prestigiar el protestantisme vol dir connectar de debò amb el país, amb la terra que acull la diversitat d’esglésies actuals, i respectar-ne la llengua i la cultura pròpies, promovent-ne l’ús i el coneixement, no de manera excepcional, sinó regular, sobretot quan es tracta d’una llengua i una cultura minoritzades en el seu propi territori.
Més enllà de l’aspecte religiós, Luter va fer no una reforma, sinó una veritable revolució lingüística, en el cas de l’alemany i, de retruc, a la resta de llengües europees. Sense la versió alemanya de la Bíblia feta per Luter, com ha dit Umberto Eco, l’idioma alemany d’avui seria tota un altra cosa. I la modernització i fixació de l’ortografia de moltes de les llengües europees és deguda a la versió de les escriptures feta a cadascun d’aquests idiomes. Primus Tovar és el pastor que en feu la versió eslovena i, per això, la seva efígie apareix a les monedes d’euro d’aquell país, perquè cada estat hi aporta el millor que té: músics, escriptors, pintors, faldillers caçadors d’elefants, científics, etc.
I el teòleg de Wittenberg va tenir l’encert d’aprofitar la música de cançons tradicionals del seu país per canviar-ne la lletra amb motius religiosos, de manera que deixava clar que lloar Déu era possible sempre i en tot lloc, sense intermediaris, no tan sols a l’interior d’un temple. Per això dic que Luter és l’inventor del wifi espiritual, perquè va deixar clar que per parlar amb Déu, sempre hi havia cobertura. I també va emprar criteris lingüístics per decidir quins llibres formaven part de la Bíblia (els escrits en hebreu) i quins no (els redactats en grec). Tots els que es reclamen identificats amb la Reforma protestant, doncs, haurien de ser ben conscients de la posició de Luter sobre la llengua pròpia de cada país i actuar en conseqüència i amb coherència.
D’acord amb això i per posar un exemple: si el lema del proper Congrés del Protestantisme a l’estat espanyol, que tindrà lloc a Barcelona l’any vinent és ID, el respecte a la llengua del lloc on es farà el Congrés i el lligam natural amb el país que l’acollirà hauria de convertir el lema en ID, ANEU-HI, ID, ANEU-HI, o sigui, ID, ANEU-HI, no sé si ha quedat clar. Altrament, es tornaria a alimentar la imatge del protestantisme com una cosa “de fora”, sense lligams reals amb Catalunya.
Prestigiar el protestantisme vol dir adonar-se i fer adonar que molts dels valors col·lectius que acostumen a identificar-se amb els protestants, des dels inicis de la Reforma, són valors que també, tradicionalment, s’han adjudicat al poble català i que això pot crear uns vincles i facilitar una interrelació ben superior a l’actual entre el país i la Reforma: el valor del treball, la feina ben feta com la que fan a l’Hospital Evangèlic que vaig visitar ahir, el rigor, la seriositat, l’esforç individual, la tenacitat, la regularitat…
Prestigiar el protestantisme vol dir deixar de veure com a normal que els nouvinguts, sobretot els de llengua espanyola, es congreguin en esglésies que, a la pràctica, sovint funcionen com un gueto, al marge de la dinàmica i la quotidianitat del país. I, contràriament, obrir de bat a bat les ports de les esglésies ja existents aquí, sovint des de fa un segle i mig, perquè hi puguin trobar un espai d’acolliment, solidaritat i identitat de fe, on compartir no sols unes creences religioses, sinó també la incorporació plena a la societat catalana amb l’accés a la llengua i la cultura pròpia de la terra d’acollida, com s’aspira també a compartir-ne el benestar i el futur.
Prestigiar el protestantisme vol dir evitar el cofoisme precipitat davant les dades d’increment d’esglésies “evangèliques” al nostre país i, doncs, del nombre de creients també “evangèlics”, perquè no són pocs els casos d’esglésies noves, de la darrera fornada, la vinculació de les quals amb la Reforma protestant, els seus noms més destacats i els fonaments teològics comuns i compartits, és gairebé imperceptible, per no dir inexistent. No es poden tenir els ulls tancats i adonar-se, massa tard, que el que està creixent és, de fet, tota una altra cosa. Diria que, avui, “evangèlic” no sempre vol dir ”protestant” i potser cada cop menys.
Prestigiar el protestantisme vol dir canviar el relat públic establert i contribuir a posar fi a la incultura religiosa de mitjans de comunicació, responsables polítics, tertulians, etc. I, alhora, oferir regularment als periodistes que cobreixen informació religiosa en els diferents mitjans una sessió gratuïta de formació bàsica sobre protestantisme: història internacional i nacional, denominacions, grans reformadors i teòlegs, vocabulari adequat (misses, sacerdots > cultes, pastors) i invitar-los, finalment, a assistir a un culte protestant perquè vegin en persona i en directe en què consisteix i en puguin viure l’experiència i explicar-la amb coneixement de causa.
La majoria de festes oficials tenen un origen catòlic, amb l’excepció d’unes dates concretes de caràcter històric o polític. Per això caldria començar per revalorar el Dia de la Reforma i, per més que sigui laboral, procurar donar-hi més importància pública aconseguint, almenys, la retransmissió d’un culte protestant amb motiu del Dia de la Reforma, com ja s’havia fet fa anys. Xile és un dels pocs països de majoria no protestant on el 31 d’octubre és festa d’àmbit nacional. És bo de recordar que el protestant històric més conegut allà és el valencià Joan Canut de Bon, catalanoparlant, antic jesuïta format a Tortosa i a Balaguer. Significativament, com bé recull el diccionari de la llengua espanyola de la RAE, el mot “canutos”, a Xile, és sinònim de “protestants”.
En fi, ja veieu que m’he permès d’encomanar-vos feina, molta i no sempre de bon fer, però crec que necessària si es vol un futur millor per al protestantisme català i que tingui sentit aquella expressió que sempre utilitzava qui va ser president del Consell, Benjamí Planes: “poble protestant català”. Segur que, feta la feina, serà el moment de reposar en prats deliciosos, vora l’aigua, com assegura el salm 23.
Heu tingut l’amabilitat de declarar-me Amic dels protestants, tot un honor que agraeixo de nou. Com a amic, doncs, m’he permès d’adreçar-vos aquestes paraules, que potser més d’un gosarà de qualificar de “sermó” o de “predicació”. Han estat dites amb la millor de les intencions i no estic segur d’haver-ne encertat el to, per més que un cop, a Molins de Rei, després d’una conferència meva, una senyora va comentar-li al pastor referint-se a mi: “seria molt bon predicador”. Una altra vegada, després de comprar una quinzena de llibres d’història del protestantisme a la llibreria ABBA, se m’acostà una senyora per preguntar-me: “¿en qué Iglesia está usted, pastor?”. “Ui, no, no, en cap, no soc pastor jo, ho sento molt”, vaig respondre-li ben sorprès. I a l’instant, va arrodonir la conversa amb aquesta afirmació contundent. “¡Pues debería serlo!”
Moltes gràcies de nou per la vostra consideració, Salut i Reforma! Endavant Catalunya!
Josep-Lluís Carod-Rovira