L’article publicat recentment a La Gaceta sobre l’ensenyament de la religió islàmica a un centre catòlic de Mallorca ha generat un debat intens, carregat d’emoció i, sobretot, de titulars amb una clara intencionalitat. Paraules com “imposar” no són innocents: busquen provocar por, rebuig i una sensació d’amenaça cap a determinats col·lectius religiosos.
Però anem al fons de la qüestió. El que aquestes cinc famílies musulmanes han fet no és imposar res. Han exercit un dret reconegut legalment: el dret que els seus fills rebin formació religiosa d’acord amb les seves conviccions, un dret que empara la Constitució i els acords de l’Estat amb les confessions religioses.
Aquest dret no és exclusiu de l’islam. És exactament el mateix dret que tenen les famílies catòliques, les famílies evangèliques i també les famílies jueves, reconegudes totes quatre confessions pels acords amb l’Estat. I aquí és on cal que ens mirem al mirall.
Drets que només existeixen si s’exerceixen
La notícia incomoda alguns sectors perquè parla d’“un centre catòlic”. Però el veritable debat no és aquest. El debat és que quan comencen a retallar drets a uns, darrere hi anem tots. La història ens ho ha demostrat massa vegades.
Les famílies musulmanes han recorregut als tribunals perquè l’Administració no havia fet la seva feina. Han lluitat. I han guanyat. “Clar que sí, lluitant es pot”,
deia un mestre d’ERE. I és ben cert.
Mentrestant, nosaltres —com a protestants i evangèlics— sovint hem optat pel silenci. Calladets. Pensant que així protegim els nostres fills, que millor passar desapercebuts entre ideologies, religions i discursos dominants. Però el silenci no protegeix drets; els debilita.
El perill real: el discurs de la por
No podem ser ingenus. Aquest tipus de notícies no són neutrals. Formen part d’un discurs que assenyala un col·lectiu, el converteix en problema i ofereix una solució simple a una realitat complexa. És el discurs que alimenta l’extrema dreta, el mateix que ja ha anat contra nosaltres abans i que no tindrà cap escrúpol a fer-ho de nou.
Avui són les famílies musulmanes. Demà, qui?
Quan es qüestiona el dret a l’ensenyament religiós d’una confessió reconeguda, s’està qüestionant el marc que també ens protegeix a nosaltres. No és una qüestió de simpatia o antipatia cap a l’islam. És una qüestió de llibertats.
Igualtat també en les exigències
Hi ha un punt important que sovint s’obvia: la igualtat no només és en el dret, sinó també en les obligacions. Si els docents de religió islàmica compleixen els mateixos requisits que els de religió catòlica o evangèlica —formació universitària, acreditació, condicions laborals— no hi ha cap greuge. L’Administració ha d’exigir el mateix a tothom, sigui quina sigui la confessió.
De fet, l’experiència ens diu que, en alguns casos, les reivindicacions d’uns obren camí per a molts. A Múrcia, per exemple, va ser la denúncia d’una sola família musulmana la que va activar el desplegament de l’ensenyament de religió islàmica en nombroses escoles i la contractació de professorat específic. Un sol pas valent pot generar canvis estructurals. Els drets, quan avancen, sovint ho fan en cadena.
Una crida a despertar-se (i a no callar)
Aquest article no vol idealitzar res ni negar els reptes reals que tenim com a societat. La gestió política de la immigració, la convivència, la por de perdre referents… tot això existeix. Però confondre aquests debats amb la negació de drets fonamentals és un error greu.
Potser la pregunta que ens hauríem de fer no és què estan fent les famílies musulmanes, sinó per què nosaltres no ho estem fent. Per què, tenint drets reconeguts, preferim sovint no exercir-los. Per què no reclamem amb la mateixa claredat el dret dels nostres fills? Per què acceptem ser invisibles?
Els drets no es mantenen sols. Es defensen. I quan no es defensen, s’erosionen fins a desaparèixer. I de vegades, són els altres els qui ens recorden que també tenim dret a alçar la veu.
Jael T. Beaumont