
És més difícil imaginar-se la inexistència de Déu que la seva realitat ontològica.
Imaginem que Déu no existís, perquè llavors seríem completament lliures dels castigadors de la consciència i de l’engany de la religió organitzada.
Si Déu no existís no hi hauria infern ni cel promès, ni tampoc àngels misteriosos ni dimonis que pertorbessin els nostres somnis.
Si Déu no existís potser estaríem molt més tranquils (això és el que pensen alguns) perquè seríem, a tots els efectes, arquitectes del nostre propi destí.
Però també és cert que, si Déu no existís, seríem gent sense destí segur, llançats o fets malbé en els maleïts capricis de l’atzar, tal com digués el filòsof Heidegger.
Si Déu no existís, probablement en un milió d’anys, seríem capaços d’erradicar la maldat de l’univers i construir un món millor i més estable, pel que fa al desenvolupament sostenible. Aquesta és la nostra gran utopia en versió Lennon.
Si Déu no existís podríem edificar la nostra pròpia torre de Babel i assolir cotes molt més altes en la superació i investigació humana que, alhora, resoldrien els grans problemes de la humanitat amb la inestimable assistència de la inquietant Intel·ligència Artificial, que, per cert, també és el nostre potencial destructor, tot i que ara mateix és el nostre amable aliat.
Després llavors, si Déu no existís hauríem d’eliminar de l’imaginari social el miratge de les creences religioses que només pretenen infondre temor en multitud de persones amb una consciència feble i que, en definitiva, en molts casos han estat les causants de molts desenllaços violents.
Si Déu no existís hauríem de reprogramar les nostres consciències per corregir la seva actual alteració, la que ens ve pautada per la influència religiosa en general, això és a criteri dels nous enginyers socials.
Si Déu no existís, llavors, mengem i bevem que demà morirem, perquè definitivament tampoc ens reencarnarem ni en espècies inferiors ni superiors per a decepció dels més il·lusos.
Si Déu només està en la nostra imaginació i la cultura judeocristiana és una simple llegenda màgica, llavors trenquem les seves cadenes i desfem-nos de les seves lligadures (Psalm 2:3).
Sincerament, és més difícil imaginar-se la inexistència de Déu que la seva realitat ontològica. Substituir la fe en Déu per la fe en el que és purament material ens podria abocar a la més terrible soledat existencial i espiritual que poguéssim arribar a imaginar.
Pascal, el famós matemàtic, va dir el següent: “Existeix un buit al cor de tots els homes que no pot ser omplert per cap altra cosa creada sinó per Déu mateix…”
Agustí d’Hipona, en la seva obra Confessions, també va parlar d’aquest buit existencial en el cor humà que té forma de Déu, el qual no pot ser omplert sinó només amb la seva Presència…
La meva última reflexió al respecte és, què passaria si Déu existís…? Doncs, que no podem deixar-li escapar de la nostra vida, perquè Ell és la font de la vida per a les nostres delicades ànimes; en ell es troba el principi i fi de tot el que existeix.
Aquest bon Déu que tant ens ha estimat en Crist és la nostra inspiració i la nostra benedicció eterna per a milions de persones que gaudim d’una fe viva en la seva Paraula Eterna.
Finalment, cal dir que si Déu no existís hi hauria alguna cosa en el nostre ésser més íntim que ens impulsaria a buscar-lo en algun lloc de l’univers o en qualsevol lloc desconegut per a nosaltres, amb l’ansiosa inquietud que només una ment tan meravellosament creadora ens hagi pogut plantar en aquest estrany i singular lloc del cosmos anomenat planeta Terra que es troba precisament en els llindars de l’eternitat.
Julio Pérez
Pastor Evangèlic