¿Quiénes somos?

El Consell Evangèlic de Catalunya es la federación de las Iglesias Protestantes entre nosotros.
Nuestra misión es doble:
De una parte, encarnar el evangelio de Jesucristo en el sí de nuestra sociedad.
De otra, servir a las Iglesias y Entidades Federadas, en el testimonio y el servicio común.

Breve historia del Protestantismo en Cataluña

Bajo el concepto de protestantes o evangélicos se reúnen las iglesias que defienden y proclaman las doctrinas básicas de la llamada "Reforma Protestante" del siglo XVI.

Esta reforma consideró que la vida de los cristianos se fundamenta sobre cuatro principios básicos:

  • SOLO LA GRACIA. El valor de una persona ante Dios no depende ni de sus cualidades, ni de sus méritos, sino del amor de Dios.
  • SOLO LA FE EN DIOS. La persona está llamada a confiar en Dios y en su perdón.
  • SOLO LA BIBLIA COMO REFERENTE. La Biblia es la principal referencia, única y suficiente.
  • SOLO JESUCRISTO. Con su muerte en la cruz, Jesucristo ha realizado un acto de perdón y salvación para todo aquel que pone su confianza y fidelidad.

En las tierras catalanas no faltaron los pre-reformadores.

Hacia el año 406, un sacerdote de la Iglesia, en Barcelona, llamado Vigilancio, publica un tratado contra las supersticiones, el celibato de los clérigos, la veneración de los santos y de las reliquias, y las oraciones para los muertos.

En el siglo X encontramos a nuestro Claudio de Turín. El año 916 publicó un comentario de la epístola de San Pablo a los Gálatas donde decía: "La justificación es otorgada por siempre al hombre sólo por los méritos de Jesucristo y no por las obras ..." (Doctrina de la Reforma).

En los siglos XIII y comienzos del XIV, el testimonio de los valdenses se extendió hasta llegar a varios lugares de nuestras tierras. Alrededor del mes de marzo de 1198, el rey Pedro el Católico ordenaba salir de su reino "a todos los valdenses ..."

Jaime I el Conquistador llevó a cabo una fuerte persecución quemando literatura y a los individuos tenidos por valdenses.

En el siglo XVI tampoco faltaron los evangélicos o protestantes en nuestro país.

La persecución que Felipe II hizo para toda la península obligó a los misioneros a huir sin hacer ruido. Los convertidos, en buen número, los imitaron.

El 12 de julio de 1562 los barceloneses contemplaron, en la Plaza del Rey, como ocho herejes luteranos fueron condenados.

Las figuras evangélicas catalanas más destacadas que han llegado hasta nosotros, son -entre otros:

  • Pere Galés y Reyner (1537-1595), profesor de filosofía, filólogo, helenista y jurisconsulto. Murió en las cárceles de la Inquisición, en Zaragoza.
  • Juan N. Scharl había cantado misa al Escorial. Se convirtió por la lectura de un libro escrito por Cipriano de Valera. Residió en Londres hasta los últimos días de su vida.
  • Pere Lluís Verga, procesado por luterano 1599.
  • Gaspar Centelles, aristócrata valenciano, procesado.

La primera Reforma en España tocó las clases altas.

  • El cura de Carlos I, Juan de Valdés, fue uno de los primeros que aceptaron las doctrinas reformadas.
  • Bartolomé Carranza, catedrático en Valladolid, que antes de su aceptación del protestantismo protagonizó una violenta persecución contra los evangélicos ingleses.
  • Podemos citar, también, hombres de la categoría intelectual del doctor Constantino Ponce de la Fuente o mujeres de la aristocracia como María Bohorques, María Coronel o María Virués.

Los frailes de la comunidad religiosa del convento de San Isidoro del Campo, en Sevilla, incluso el prior, García Arias, aceptaron el protestantismo. Cuando la comunidad fue deshecha por la persecución de Felipe II, dos frailes de la comunidad, Casiodoro de Reina y Cipriano de Valera, huyeron al extranjero. El primero, utilizando los datos de Pérez de Pineda, tradujo la Biblia al castellano. Se publicó en Basilea en 1559, después de doce años de trabajo. Su compañero, Cipriano de Valera, continuó la tarea y publicó en 1602 esta versión debidamente enmendada. Esta ha sido y es la Biblia de todo el protestantismo de habla castellana por todas partes hasta hoy, en sus oportunas actualizaciones.

En Valladolid, la Reforma fue aceptada por un gran número de monjas del convento de Santa Clara y del orden cisterciense de San Belén

Los datos que tenemos nos informan de la existencia de núcleos protestantes a una docena de ciudades, de los cuales los más importantes eran los de Sevilla y Valladolid.

La represión inquisitorial fue tan violenta como eficaz y, salvo posibles casos aislados, no quedó prácticamente nada del testimonio reformado del siglo XVI.

En 1804 fue fundada en Londres la Sociedad Bíblica Británica y Extranjera. Su objetivo ha sido siempre ayudar a traducir los textos bíblicos y ponerlos al alcance de todos. En 1820 se distribuyeron en Barcelona 10.000 ejemplares del Nuevo Testamento de la versión del p. Scío de San Miguel, pero sin notas de estudio y editado por la mencionada Sociedad Bíblica.

Començat l’any 1836, la Societat envià Jorge Borrow a la Península (recordem el llibre “Borrow, la Biblia en España” traduït per Manuel Azaña). A Catalunya fou enviat l’irlandès James Graydon, tinent de l’exèrcit britànic. Encarregà la impressió de la tercera edició de Lo Nou Testament i sense notes (1837).

Graydon recomençà les seves activitats l’any 1841 a Barcelona, i obrí un despatx públic a la Rambla de Barcelona, des d’on realitzà la seva tasca. La seva labor degué tenir un gran abast perquè quan els missioners baptistes visitaren l’Empordà, passat mig segle, trobaren que moltes famílies conservaven Lo Nou Testament.

De mica en mica, anaren apareixent alguns personatges protestants els noms dels quals han arribat fins a nosaltres.

  • Ramon Montsalvatge, nat a Olot el 17 d’octubre de 1815, convertit al protestantisme, començà a predicar als emigrats a Montpeller i a Lió. Es traslladà a Madrid i al poc temps hagué d’exiliar-se cap a Amèrica, on perdem les seves petjades.
  • Francesc de Paula i Ruet, nasqué el 28 d’octubre de 1826, a Barcelona. Estudià lleis i cant al teatre de l’òpera. Després del pronunciament del general O’Donnell, el 28 de juny de 1854, tornà a la seva ciutat nadiua amb el ferm propòsit de compartir la seva nova fe. L’any 1856 fou arrestat i el sentenciaren a exili perpetu. Aviat es trobà a Gibraltar.
  • El jove malagueny Manuel Matamoros comença a propagar la doctrina protestant per Màlaga i Granada, i es traslladà a Barcelona on restaven alguns fidels fruit de la tasca de Francesc Ruet. Però el 9 d’octubre de 1860, la policia descobrí alguns llocs de reunions i Matamoros fou reclòs a la presó de Barcelona. Passà tres anys a la presó. El seu procés, instruït per l’audiència de Granada, commogué el jove capellà Joan Baptista Cabrera i un bon dia del mes d’agost se’n va anar a Gibraltar per conviure entre els protestants que ja ho havien fet abans.
  • Antoni Vallespinosa, fill de Valls on nasqué el 7 d’octubre de 1833, fou un dels continuadors de la tasca de Francesc Ruet.

El 30 de setembre de 1868 triomfaven les tropes de la revolució anomenada “La Gloriosa”. Els protestants exiliats veieren una oportunitat per tornar i predicar l’Evangeli. En saber que hi havia el cap del moviment, el general Prim, a Algeciras, marxaren a la ciutat i li demanaren audiència. En acomiadar-los, els digué la coneguda frase:

“Ya pueden ustedes recorrer España entera con la Biblia debajo del brazo”.

Amb aquesta notícia, les principals famílies protestants arrelades arreu des de la Reforma del segle XVI, finalment pogueren iniciar el seu treball a Catalunya.

George Lawrence va començar la seva tasca missionera cinc anys abans de la Revolució de 1868. Era un home de gran iniciativa i féu construir un originalíssim carro pensat per a la venda de la Bíblia. L’any 1870 va llogar un saló a l’ex-vila de Gràcia i començà a organitzar les primeres reunions i conferències per constituir la família de les “Assemblees de Germans”.

L’anglicà Vallespinosa arribà a Barcelona el 14 de novembre de 1868. Comença la tasca amb un seguit de “conferències de controvèrsia” al carrer Guàrdia, 9. En cloure una de les reunions, s’invità a tots els que volguessin a formar part de l’Associació Protestant. Després de cercar i recercar, trobaren un local al carrer de la Riereta, 8 on s’instal·laren des del primer de gener de 1869. Per raons econòmiques, Vallespinosa marxà a Londres el 16 de juliol de 1871 i deixà la direcció de la congregació a mans del reformat Alexandre Lluís Empaytaz, missioner suís del Cantó de Vaud, el qual havia fundat una capella al carrer Sant Domènec del Call, el 26 de maig de 1870.

Les activitats metodistes començaren a Barcelona l’any 1869, gràcies als esforços del pastor William Brown. A primers de setembre de 1871 es constituí la seva primera església a casa nostra, en el número 10 del carrer d’Abaixadors, de la ciutat de Barcelona. Ampliaren la tasca al Poble Nou i al Clot, i en els anys següents s’estengueren a Rubí, Sant Cugat, Sant Andreu, Montcada, Santa Perpètua de Mogoda i Mollet.

Ricard Cifré, un català que havia estudiat teologia protestant a Amèrica, tornà amb la seva família i va viure entre nosaltres vuit anys. El 1877 organitzà la primera església a l’Hospitalet de Llobregat i una segona a Cornellà.

El suec Erik Lund va arribar des de Galícia a Figueres l’any 1877. Fou un home que estimà la nostra terra, ja que aprengué a parlar i a escriure el català abans que el castellà. L’any 1881 fundà una església a l’esmentada ciutat i visità pobles de l’entorn. Després d’haver consolidat les obres, les confià a en Cifré i marxà a Barcelona on, el 1883, organitzà la primera església.

El 29 de desembre de 1874, la República va caure. Malgrat l’apassionament que suscità el debat sobre la qüestió religiosa, la majoria de l’assemblea votà a favor de la tolerància en els articles 11 i 13 quan diu:

“Nadie será molestado en el territorio español por sus opiniones religiosas”

L’any 1910, unes 150.000 persones signaren un document a favor de la llibertat de cultes. A la matinada del 13 de desembre de 1923, es pronuncià contra el govern de Madrid el capità general de Catalunya, general Primo de Rivera. Es desfà la Constitució de 1876 i es suprimiren els drets individuals. El president i el secretari de l’Aliança Evangèlica Espanyola s’adreçaren al dictador per ratificar les peticions de llibertat. La resposta d’aquest la donà a un periodista dient: “En ningún momento hemos pensado en esto”.

El 14 d’abril de 1931 fou proclamada la Segona República. El 24 d’abril, una comissió de pastors evangèlics de Barcelona va visitar el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, i el 4 de maig foren rebuts pel governador civil, Lluís Companys. Les salutacions i peticions foren fetes en català pel pastor Antoni Estruch. El propòsit oficial fou concedir la llibertat religiosa.

El 18 de juliol de 1936 esclatà la guerra civil. La revolta popular prengué accions violentes contra edificis de l’església catòlica. Les comunitats protestants foren respectades en general, excepte la capella i l’escola metodista del Poble Nou, la capella dels “germans” de l’Hospitalet i la dels baptistes de Badalona que foren cremades i saquejades. Les esglésies locals protestants estaven tancades des del principi del 39 i ho foren durant sis anys.
Amb els canvis internacionals el 17 de juliol de 1945 fou proclamat l’article 6 del Fuero de los Españoles. La nova tolerància permeté un culte protestant celebrat en privat i amb l’oposició del bisbe de Barcelona, Modrego Casaus, el qual l’any 1948 publicà: “…han de ser prohibidos todos los cultos heterodoxos…”.

El 14 de maig de 1956, es constituí la Comisión de Defensa Evangélica Española a Madrid. El 16 de febrer de 1966, un grup de pastors van constituir, a Barcelona, la Fundació Bíblica. L’any 1967 es promulgà, per l’antic règim, l’anomenada Llei de Llibertat Religiosa que dividí el protestantisme entre aquells que l’acceptaren i els qui es negaren a fer-ho per entendre que no pot haver-hi llibertat religiosa sense llibertats. El 5 de juliol de 1980 s’aprova la nova Llei de Llibertat Religiosa. L’any 1986, el 12 de novembre, l’antiga Comisión de Defensa es constitueix davant notari com l’organisme que aglutina a la majoria del protestantisme en una nova realitat jurídica anomenada FEREDE (Federación Evangélica de Entidades Religiosas de España).

El 21 de febrer de 1990 se signen els Acords entre l’Administració de l’Estat i les Comunitats Evangèliques. (El dijous 12 de novembre de 1992 es publiquen al BOE).

La llibertat personal per llegir, investigar i interpretar la Bíblia produí el desenvolu¬pament de noves tendències, arrel de la diversitat que caracteritza el protestantisme.

Actualment es dóna una influència mútua entre totes aquestes tendències que permet un més gran enriquiment de les nostres comunitats. El protestantisme està integrat per les següents famílies denominacionals, reconegudes al si de la comunitat protestant de Catalunya (*):

  • Aliança Cristiana i Missionera
  • Assemblees de Déu
  • Assemblees de Germans
  • Església de Déu
  • Església de Filadèlfia
  • Església de la Bíblia Oberta
  • Església Espanyola Reformada Episcopal-Catalunya (comunió anglicana)
  • Església Evangèlica de Catalunya
  • Església Menonita
  • Federació d’Esglésies Evangèliques Independents d’Espanya-Catalunya
  • Unió d’Esglésies Baptistes de Catalunya

(*) A banda de les famílies denominacionals esmentades, la comunitat protestant també està integrada per altres famílies denominacionals més minoritàries tal i com pot ser l’Església Betània, l’Església Evangèlica Metodista Unida i moltes altres comunitats locals sense afiliació denominacional.

Els protestants que assisteixen regularment als Cultes que celebren les més de 620 Comunitats Locals existents es situen entre les 115.000 i les 125.000 persones cada diumenge.

A banda dels Centres de Culte el protestantisme s’ha dotat de prop de 175 institucions de diferent caire dins de l’àmbit de la cultura, l’ensenyament, els serveis socials, els serveis comunitaris, els organismes propis de les diferents famílies denominacionals o els mitjans de comunicació.

En total es calcula que el teixit social protestant està integrat per unes 800 institucions entre Centres de Culte i Entitats.

Malgrat que encara hi ha comarques on el protestantisme no hi és present es calcula que el 75% de la població catalana té a prop seu un Centre de Culte Evangèlic.

Sempre resulta difícil ponderar la dimensió del protestantisme sociològic però les xifres més contrastades el situen al voltant de les 250.000 persones.

Pel que fa a la resta de l’estat, la FEREDE (Federación de Entidades Religiosas Evangélicas de España) estima que més de 400.000 evangèlics assisteixen regularment als cultes. A aquesta xifra cal sumar-li el protestantisme sociològic, que representa gairebé un milió i mig de protestants a l’Estat. Actualment existeixen més de 3.000 congregacions, ateses per uns 2.500 pastors. També es compta amb una àmplia xarxa d’entitats tant al servei de la pròpia església com a la resta de la societat.

Història del consell evangèlic de catalunya

El dia 10 d’abril de 1979 un grup de pastors visitaren el president Josep Tarradellas per presentar-li les seves peticions i per restablir el diàleg i la col·laboració amb l’Administració catalana, tal com havia estat sempre abans de la Guerra Civil; i el mateix van fer en visitar el president Jordi Pujol.

El 12 de desembre de 1981 es constituí el Consell Evangèlic de Catalunya. En realitat, l’actual Consell és una transformació del Consell de les Esglésies Evangèliques de Catalunya que fou constituït el 30 de juny de 1979.

Segons el preàmbul dels Estatuts

“…el Consell sorgí de la necessitat sentida d’una comunió més ferma de les esglésies entre elles mateixes, d’una coordinació dels treballs que ens són comuns en el camp del servei i del testimoniatge, així com d’una acció conjunta en els contactes amb les autoritats civils, els mitjans de comunicació i amb la societat en general…”.

El Consell Evangèlic de Catalunya va intentar des del seu inici ser inscrit al Registre del Ministerio de Justicia com a entitat religiosa però les diferents administracions no van ser sensibles a la petició de l’Església Protestant Catalana. Finalment, i amb la consulta prèvia amb l’Administració catalana, es va acordar inscriure el CEC a la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya el 10 de juliol de l’any 1987.

El 20 de setembre de 1995 els serveis jurídics del CEC constituïren l’entitat per tercer cop davant notari i la presentaren al Registre del Ministerio de Justicia. La documentació va ser admesa i amb data 1 de desembre del 1995 es comunicà que “en cumplimiento de dicho acuerdo se ha procedido a la anotación de la inscripción de dicha Entidad Religiosa Federativa.” Des d’aquell moment és una entitat reconeguda a tots els efectes segons la pròpia especificitat religiosa.

Aquell mateix any es va signar el primer acord entre el CEC i els serveis penitenciaris. Aquesta signatura suposava el primer acord aconseguit amb l’administració catalana.

El 29 de setembre de 1995, s’havia sol·licitat formalment l’ingrés a la Federación de Entidades Religiosas Evangélicas de España (FEREDE), el qual és comunicat oficialment amb diligència del dia 10 de març de 1997. La FEREDE és l’entitat que aplega tot el protestantisme a l’Estat espanyol. Formar-ne part significa participar de tots els drets derivats dels acords de cooperació entre l’Estat Espanyol i la FEREDE publicats en el BOE el dia 12 de novembre de 1992. El CEC forma part de la Comissió de Coordinació del Protestantisme a nivell de l’Estat Espanyol en representació de Catalunya.

La FEREDE ha delegat en el CEC tot un seguit de competències que li són pròpies, i el CEC s’ha responsabilitzat de la seva gestió a Catalunya.

El 21 de maig de 1998 es va convertir en una data significativa en signar-se el Conveni Marc que estableix les relacions entre la Generalitat de Catalunya i el Consell Evangèlic de Catalunya; conveni que va permetre un pas important en la normalització religiosa al nostre país. Val a dir que aquest conveni està reconegut fins ara com el més important dels signats entre la Comunitat Protestant i qualsevol administració a nivell de l’Estat espanyol.

Des del CEC es demanà a l’administració catalana la creació d’una Direcció General d’Afers Religiosos en el si de la Generalitat. Gràcies a l’impuls de la Comunitat Protestant, l’any 2000 es produí el nomenament d’Ignasi García Clavel com a Director General.

El Nou Estatut (2005) incorporà, per primera vegada en un text legal d’aquest nivell, tot un seguit de plantejaments promoguts per la Comunitat Protestant en favor de la llibertat religiosa, la defensa de les minories i la neutralitat de l’Estat davant del fet religiós.

L’any 2006, el Consell Evangèlic de Catalunya va celebrar el seu 25è aniversari amb un seguit d’activitats especials: acte institucional, el 25 de maig; recepció al Parlament, el 6 de juny; i acte públic al BTM, el 25 de novembre.

L’any 2008, després d’haver-ho estant plantejant durant 25 anys, es va retransmetre en directe per primer cop el Culte del Dia de la Reforma pel Canal 33 des d’una de les nostres Comunitats Locals de la ciutat de Barcelona. D’ençà el Culte s’emet alternativament des d’una Comunitat de la ciutat de Barcelona o des d’una Comunitat de fora de la ciutat comtal.

L’any 2010, el Consell Evangèlic, juntament altres institucions evangèliques, va promoure per primer cop la participació a la diada de l’onze de setembre amb l’acte sota el lema “Catalunya preguem per tu”.

El dia 2 de març de 2011 es va celebrar, al Saló de Cent, un acte de reconciliació entre la Comunitat Protestant i la ciutat de Barcelona, presidit pel seu Alcalde i pel Secretari General del CEC, on es va presentar el llibre sobre la història de la persecució de l’Església protestant.

L’any 2011 se celebra el 30è aniversari amb un acte institucional el dia 3 de juny, amb l’impuls del Pla d’Acció Catalunya 2021 i amb la celebració del III Congrés Protestant de Catalunya sota el lema “Units per la Missió – escoltant-nos els uns als altres” elsl dies 8, 9 i 10 de desembre a la ciutat de Terrassa.

L’any 2011 se celebra el 20è aniversari del programa de televisió “Néixer de Nou”.

ORGANIGRAMA DEL CEC

El Consell Evangèlic de Catalunya (CEC) és una entitat democràtica.
El seu organigrama actual és el següent: