Fa temps que una part dels mitjans i del debat públic han decidit convertir “els evangèlics” en objecte de caricatura. Sovint se’ns presenta com un fenomen estrany, emocionalment perillós o socialment sospitós. I sí, és cert que existeixen grups extravagants, lideratges tòxics o comunitats que fan espectacle de la fe i desvirtuen l’Evangeli. Però reduir tot el protestantisme evangèlic a aquests casos és tan injust com reduir qualsevol altre col·lectiu als seus extrems.
Els evangèlics fa més de 150 anys que som presents a Catalunya. Formem part de la societat, treballem, eduquem els nostres fills, participem en entitats socials, visitem presons, hospitals i centres de menors. Hi ha esglésies amb dones en lideratge, comunitats compromeses amb l’acció social i persones que viuen la seva fe amb discreció i servei. Però d’això rarament se’n parla.
En canvi, el relat dominant sembla haver decidit que el “creixement preocupant” és el de les esglésies evangèliques. Fins i tot es confonen termes bàsics i es parla “d’evangelistes” en comptes d’evangèlics.
I encara hi ha un altre problema: avui dia qualsevol pot obrir un local, penjar-hi “Església evangèlica” i autoproclamar-se pastor. Però autodenominar-se evangèlic no converteix automàticament ningú en representatiu de les esglésies evangèliques. Ningú acceptaria sense verificar-ho que algú es presentés com a bisbe catòlic, imam o “papa de Roma”. En canvi, amb els evangèlics, sovint tot s’hi val.
Molts dels grups més extravagants o conflictius ni tan sols estan vinculats ni reconeguts pels organismes evangèlics oficials, com FEREDE o el Consell Evangèlic de Catalunya. Així i tot, quan apareix un escàndol, es presenta directament com “els evangèlics”, sense matisos ni verificacions.
El problema no és la crítica
El problema no és només la crítica. En una societat democràtica, totes les religions han de poder ser qüestionades. El problema és el tractament desigual.
Perquè mentre qualsevol desviació dins del món evangèlic és amplificada i convertida en categoria general, hi ha altres realitats que es tracten amb una prudència gairebé sagrada. Davant de determinats comportaments intolerants o agressius vinculats a l’islam radical, massa sovint el silenci pesa més que la denúncia.
Quan el respecte només va en una direcció
Els cristians evangèlics sabem perfectament què és conviure amb qui pensa diferent. Ho fem cada setmana a les presons, als barris, als hospitals i als espais públics. Precisament per això sorprèn veure com, cada vegada més, es normalitza que els cristians hagin de callar, apartar-se o cedir simplement per evitar conflictes.
Fa pocs dies, en un centre penitenciari català, un grup d’interns evangèlics estava celebrant el seu culte en una sala habilitada pels funcionaris. Enmig de la reunió, un intern musulmà va entrar per fer les seves pregàries en aquell mateix espai. Quan el pastor que portava el culte va demanar ajuda davant la situació, la resposta que va rebre va ser que fossin ells qui abandonessin la sala per evitar conflictes.
Més enllà de les creences de cadascú, la pregunta és inevitable: en quin moment hem assumit que els cristians són sempre els qui han de cedir, callar o apartar-se? La convivència no pot significar que uns tinguin dret a ocupar l’espai dels altres mentre els altres han d’acceptar-ho en silenci.
Més enllà dels prejudicis
Demanar respecte no és odiar ningú. Denunciar un tracte desigual no és fanatisme. Ha arribat el moment de deixar de jutjar els evangèlics pels vídeos virals, pels prejudicis o pels espectacles que circulen per les xarxes, i començar a mirar també els qui, des del silenci, fa dècades que treballen per les persones vulnerables, acompanyen interns a les presons, sostenen famílies trencades i anuncien esperança sense imposar-la.
Perquè la llibertat religiosa no es defensa només quan protegeix les opinions que agraden. Es defensa sobretot quan garanteix que tothom serà tractat amb la mateixa dignitat.
Jael T. Beaumont